Blog de MontañaBlog de Montaña
 Rafael Ledesma Martín Rafael Ledesma Martín
Estas en » Blog de Montaña » Archivo de Relatos » December 2011 » Crónica Alpamayo
Saturday 31 de December de 2011, 12:23:01
Crónica Alpamayo
Tipo de Entrada: RELATO | 560 visitas

Crónica de l´atac a l´Alpamayo (Agost 2011)

 

 

Crónica de la conquesta d´un somni, Alpamayo.

 

Segón capitol d´un viatge apasionant per les llunyanes terres del Peru, a la fantastica Cordillera Blanca.

Després d´una setmana ja al Peru, aclimatant a la Quebrada de Ishinca,  havent fet el Urús,  l` Ishinca i el Tocllaraju i ja torna´ts de nou a Huaraz ens disposem a preparar la segona part d´aquest viatge, l´atac a l´Alpamayo.

De moment l´aventura no ha estat fàcil, els cims d´aclimatació han pasat factura al grup sencer. Cadascú de nosaltres ha pogut coneixer en primera persona les consequencies de la falta d´oxigen, el mal d´alçada i les incomoditats de dormir en un camp d´alçada amb tot lo que comporta.

Afortunadament els guies i els cuiners ens van tractar molt bé. Els guies eren nois joves, forts i molt simpatics que ens van fer molt agradable els dies que vam pasar amb ells, i els cuiners ens van permetre poder menjar en condicions tenin en compte el lloc on estavem. 

Vam poder riure molt i descobrir que la Cordillera Blanca es quelcom més que l´ Alpamayo.

Ens va sorprendre amb la bellesa del Ishinca, amb els seus fabulosos glaciars. Després l´Urus, mirador privilegiat de la vall de la Quebrada d´Ishinca; i per últim el plat fort, el que marcaria definitivament les nostres forces per poder acometre l´Alpamayo, el Tocllaraju, muntanya de 6034 metres, imponent i majestuos alhora.

Aquest últim cim era el més dur, amb més alçada que l´Alpamayo, amb una pala final que s´havia d´ escalar, per tant seria perfecte per poder saber qui havia aclimatat bé i qui podia acometre en condicions el cim objectiu de la sortida.

Malauradament, ja a Huaraz, parlant amb Gina i Sergio, de l´agencia Nuestra Montaña, es va decidir que els únics que podien fer l´Alpamayo erem jo i l´Oriol.

A partir d´aquest punt ens dividim en dos grups més. En Norbert, Isrra, Montse i Nuria marxen a fer turisme a Chavin, més endavant ens asabentem aforturnadament que fan el Pisco. I el tercer grup, la Nuria Diez, Xavi Serrallonga i l´Anna marxen a fer el Pisco i el Chopicalqui.

Oriol i jo marxem, acompanyats del guia Octavio, un noi molt jove però molt fort, innocent i alhora molt madur, que ens acompanyara en aquesta segona part de l´aventura al Peru. També s´afegira a l´expedició un portejador i un cuiner amb les seves respectives mules. A més ens demanen a l´agencia si es pot afegir també un altre persona, d´origen costarriqueny, que ens acompanyaria fins al primer camp.

Sortim de Huaraz, l´anomenada Chamonix del Andes… en fi… però lo que si es cert es que es una ciutat amb molta vida, plena de taxis i bon menjar. Sacsejada per un terrible terratremól als anys setanta que va devastar la ciutat sencera, ens acomiada amb un dia plé de Sol i el só caracteristic de la ciutat, el claxon dels cotxes.

 Tirem cap al Nord, i acabem en una carretera sense asfaltar que puja en ziga zaga sense parar fins al poble de Cashapampa, on deixem la furgoneta i agafem les motxilles, amb els traginers que porten tot el menjar i les tendes que portem per l´expedició.

L´Alpamayo no es veu enlloc encara. Entrem dintre d´un congost, que puja a poc a poc però inexorablement cap amunt, envoltats d´eucaliptus,  reseguint un riu que convida a parar-se per gaudir de les parets que queden a banda i banda, recobertes per unes plantes  que recobreixen tota la roca.

Hi som a la mateixa cordillera, però no ho sembla; la vegetació, la vall, el riu,, no s´asembla gens a la vall de la Quebrada d´Ishinca. Tot es més verd, diferent. Hi ha més vegetació, no es tan arid, el riu porta molta aigua, hi ha molta vida.

Farem nit en un lloc d´acampada lliure, anomenat Llamacorral, on només trobem dos petites botigues on venen menjars molt sencills i begudes de tot tipus, com la coneguda Inka Cola, autoctona del Peru. Fa fred i ens capfiquem després del sopar a les nostres tendes, estrenades per l´ocasió.

Al dia seguent tornem a caminar, acompanyats dels nostres traginers i guia. Es una vall d´unes dimensions espectaculars, encara no veiem l´ansiat objectiu. Vaig pensant, dintre meu, que faig jo al Peru, i més  i més dintre meu que faig jo intentant de pujar un gegant amagat darrere d´aquelles valls perdudes del món.

Començo a veure les primeres neus, però l´Alpamayo encara amaga el secret de la seva bellesa, com si fós un gegant timid que ens vol donar una sorpresa.

 Ens enfilem per la falda d´una muntanya que puja ja amb força, es llavors, quan mirem cap amunt i a l´esquerra el nostre somni…. per fí l´Alpamayo ens mostra el seu misteri. Trobem tot un seguit de pics blancs, que ens enlluernen el cel. Hem de pujar més fins a una vall que queda als peus de l´Alpamayo i el Quitaraju, però es més bé una gran planicie on trobem la frontera entre els bonics colors verds i ocres de la terra i les neus permanents que es confonen amb el cel.

Es aquí on farem el nostre primer camp base, al costat d´un riuet envoltat d´eucaliptus i unes flors gegants que rivalitzen en bellesa amb els gegants coberts de neu. Trobem més expedicions, més somiadors que volen conquerir el seu moment de gloria amb la pujada d´alló que sembla imposible al nostre cor, l´ Alpamayo..

Aquí deixem als traginers i  aquí comença de debó l´aventura alpina. Pujarem jo, l´Oriol, el nostre guia Octavio i un cuiner amb un portejador que portara lo minim e imprescindible per dormir als dominis del gegant de neu i gel.

La pujada es dura, la falta d´oxigen es torna a sentir, però afortunadament haviem aclimatat de valent. Ens enfilem en els dominis d´un món glaçat, plé d´esquerdes que porten a no se sap on. Guanyem alçada molt rapidament i també guanyem la visió dels gegants que ens custodiaven desde la pujada del poble de Cashapampa.

Tota l´estona haviem estat envoltats de somnis alpins, amb noms dificilment pronunciables, com l´ Artensoraju, d´origen Quechua, l´idioma dels antics inques que vivien en aquestes contrades. Portem molta estona pujant, fins que arribem a l´última pujada que encara té més desnivell. Pateixo molt en aquest punt, però vui veure de prop el secret de la bellesa de l´ Alpamayo, ja que es molt timid i no es vol deixar veure facilment.

A l´ultim tram, asegurats per Octavio, arribem a una esquerda de dos metres d´ample que hem de saltar… llavors, en aquell moment… la muntanya ens deixar veure tota la seva bellesa i el seu poder… per fi,… l´ Alpamayo ens mostra el seu secret…

Son moments molt especials, l´imatge del gegant em glaça el cor. Perdo durant uns segons la noció del temps, el fred desapareix, oblido els moments dificils per poder aconseguir l´objectiu. Sento com tot a cobrat sentit… l´esforç de pujar, d´estalviar, d´entrenar…. només tinc dintre del meu cor una cosa, l´ Alpamayo.

Tornem a baixar una mica per muntar el camp base d´alçada en un plà que hi ha just davant del gegant. Hi ha una expedició espanyola que vol fer el Quitaraju, i una d´altre francesa que volen conquerir el nostre mateix somni.

 Muntem les tendes i ens dediquem a fer fotos del gegant, plé de corredors i canals que tiren en perfecta harmonia cap al cim. Potser es irreal l´imatge, sembla una paret inexpugnable de gel, no hi ha roca, només gel. El guia ens explica per on pujarem, peró no ho acabo d´entendre, potser no hem crec per on diu que pujarem d´aquí a unes poques hores.

Farem la ruta francesa, equipada ja per una expedició espanyola al principi de la temporada. També parlem sobre els accidents que han pasat allà, dels seracs que cauen i del perill que tenim davant nostre, però com he dit abans, només trobem bellesa allà on mirem, ho aconseguirem? Ens deixara el captivador gegant timid veure el seu últim secret? Potser si o potser no, peró tinc la sensació que ens guaita desde allà a dalt i que potser ens donara una oportunitat.

Anem a sopar i ens capfiquem a la tenda per tractar de descansar les horetes que resten fins a l´inici de l´ atac final. Sopem caldo i arrós i cap a la tenda. Aprofito per escalfar aigua que ficare a la meva cantimplora, la cual ficare dintre del meu sac per escalfar-me els peus, fa molt de fred.

Sona el despertador, ens llevem, no estic nerviós, ha arriba´t el moment de lluitar de debó, vui pujar, se que puc peró abans li demano permis al gegant, crec que ens deixara, sap que no li farem mal i que sóm bona gent.

Agafem el frontal, els piolets, els grampons, la ilusió….. No parlem gaire entre nosaltres, la Lluna esta espectant, vol saber que volem fer. També l´expedició francesa es lleva. Comencem a caminar cap a la paret.

Arribem a la paret, tenim que fer un flanqueig cap a la dreta i remuntar un tram trencat que desde lluny semblava inexpugnable. Perdo de vista al guia, l´Oriol i jo esperem. Després d´una estoneta em crida el guia, he de reseguir aquell cami vertical que sembla imposible. Només fa sis mesos enrere que vaig fer el curs de gel, i ara em trobo a la fi del món, a les dugues de la matinada pujant per un lloc que mai de la meva vida hagués pensa´t pujar, es el somni fet realitat.

Paso el flanqueig i veig al guia, enfila´t alla damunt del corredor, tan ample i vertical com bonic i perillós. Es de nit, però veig força bé, la llum de la Lluna es reflecteix al gel de la paret. Arribo amb l´Octavio, a la primera Reunió.

Esperem a Oriol, però triga. Estem molt motivats, l´Octavio es una persona sensacional, jove e innocent, amb la qual em sento afortunat de compartir aquell somni. L´Oriol no puja, no el veiem, es darrera el flanqueig.

De sobte el veiem, puja a bon ritme, però hi ha alguna cosa que no em cuadra, no se lo que es…. quan arriba ho entenc tot… l´Oriol ha patit una petita caiguda al flanqueig, amb la mala sort de colpejar-se i perdre les piles del frontal. Ha puja´t sense frontal, maleint el seu mal començament. Peró no patiu, al arribar a la Reunió ens explica perque ha trigat i no ens podem d´estar de riure¡¡¡¡  allà justament a l´inici de la conquesta del gegant ja tenim el primer contratemps, quan queden vuit llargs per conquerir el somni¡¡¡

L´Octavio puja de valent, sembla que no faci esforç. Cau alguna cosa a sobre nostre, molt rapid. Aquest cop no es gel, es un cargol que li ha caigut al guia, ha baixa´t per sobre nostre a molta velocitat. Cridem, va directe cap a la cordada francesa que va per darrera nostre. No ha pasat ré.

 La paret es més tova del que m´esperava, ni ha neu. Poc a poc es torna més gelada, fins a convertir-se en gel pur. Pasen nuvols, fa fred, la Lluna ens illumina el cami vertical, àmple, pujo jo, després l´Oriol, donem corda, recollim corda, fem reunió rere reunió. A la meitat del recorregut no ho puc evitar, el fred s´ha capficat dintre de les meves mans i els meus peus que fa estona que no sento.

Li demano si us plau a l´Oriol que agafi la corda, jo no puc, estic plorant de dolor, dolor de veritat. Els exercicis d´obrir i tancar les mans ja no em funcionen, crec que arribarem al cim, ho se dintre meu, el somni esta molt a prop, no fallare, no fallarem, somio, somiem.

No puc parar, els meus musculs tenen ganes de respirar l´aire que falta, però com sempre no em fallaran, em donen lo que vui, la seva força que m´empeny cap amunt sense parar. Sento la força dintre meu que es contraposa a la gravetat. Avui es el dia, avui pujarem fins al final¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡

Comença a entrar el dia, la Lluna marxa, el Sol entra. Més nuvols que fugen rapid, el gegant xiula com si fós vent, fluixet. Torno a mirar cap amunt, el corredor que no acaba; miro cap avall, l´Oriol em segueix.

Els abalakovs s´alternen, algún cargol fica´t al mig, potser dos. Fa fred i més fred, es Agost. Queda molt poquet, ja hi som gairebé al final de la llarguisima canal. El gel canvia de color, es torna blau, un blau intens, llisca encara més que al principi.

Ja es plenament de dia, hem gira´t una mica cap a la dreta,,, ultims metres i….. arribo, arribo a l´ultim abalakov on m´asegura l´Octavio.

Tinc el gegant sota els meus peus, estic molt bé, em trobo millor de lo que m´ esperava. Respiro profundament.

Ara falta l´Oriol, ja arriba, ja hi som tots tres al cim del somni, l´Alpamayo es un cim objectiu aconseguit, gaudim cada segón al cim, el cim del somni, el cim que ens ha permés de lluitar cada centimetre rere centimetre.

Veiem desde la seva fortalesa de gel i neu els seus vastos dominis, la Cordillera Blanca ens mostra en la seva plenitud tot el seu poder, evocador i gloriós, que ens emmetzinar la nostre imaginació mentre naveguem entre els núvols que pasen pel cim i ens saluden per veure aquells tres petits lluitadors de la muntanya.

Hem troba´t el secret d´aquell colós timid e impenetrable. No ha estat fàcil, però tot l´esforç ha merescut la pena, el somni s´ha complert¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡

Fem fotos, menjem les gominoles de la sort que ens va donar la Montse, gaudim, pensem en les nostres persones importants, em sento molt bé.

Arriben ja els francesos al cim, estan cansats després de le esforç, no parlen gaire, nosaltres comencem a baixar.

Hem de baixar pel mateix puesto que hem puja´t, rapelant pels abalakovs d´on penjen els cordinos que van deixar l´expedició espanyola de fa uns mesos enrere, jo baixare primer, l´Oriol segon i per últim l´Octavio.

Baixem rapid, busco les Reunions amagades en la inmensitat de la canal que desde lluny semblava petita. No es fàcil, no em puc pasar de les R´s, les cordes son de seixanta metres. Vaig muntant la seguent baixada, l´Oriol torna a baixar i després l´Octavio, i aixis succesivament. El gel va caient a sobre meu, de vegades em fa molt de mal, encara no sento els peus…

El camp base el tenim als nostres peus, el Quitaraju observa la nostre gesta, ens mira complagut pel nostre sofriment, el nostre plaer d´haver lluitat cada pas cap al món vertical d´aquestes terres. Recuperem l´alé baixant a tota velocitat, i es que…. ens agrada la muntanya i baixar a tota velocitat aquell somni de gel¡¡¡

Després d´una estoneta arribo al trencall on em quedare penjat fins a la pala de neu on acaba ja la temible paret de gel, deixo corda i camino més avall i dono el “lliure” a l´Oriol perque comenci a baixar fins a on estic jo.

Entre el mar de neu que s´esten sota els meus peus veig alguna cosa estranya. M´apropo, i.. fica´t de peu, trobo el cargol que havia caigut mentre pujavem per la paret. L´agafo i m´ho guardo, vui donar-li una sorpresa a l´Octavio.

L´Oriol ve cap a on estic jo, esta molt més que content, esta feliç, i va tirant cap al camp base d´alçada. Quan arriba l´Octavio em demana si he trobat alguna cosa, li dic que no, je, je,… es queda estranyat… llavors li dono el cargol que havia perdut a la paret i comença a riure, ens ho hem pasat suuuper bé¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡

Arribem per fi al camp base d´alçada, amb la victoria al nostre cor, hem torna´t a la falda del nostre timid gegant. Veiem als francesos baixant per la paret, la veritat esque dona por de veure´ls, son petits allà dalt, molt petits, la proporció de la muntanya no té suficients paraules per ficar-les en aquesta crónica. Recollim el camp base d´alçada, no sento els dits grosos dels peus, de fet no els tornare a sentir fins d´aquí a dos mesos.

Ens acomiadem del somni, pas a pas, necesitem tornar a sentir l´herba de les amples valls de la Cordillera Blanca. Poc a poc, tinc que marxar, no vui, però ho he de fer, deixare el meu espai perque vinguin altres somiadors, altres lluitadors de la roca i del gel, per deixar-se la pell, els records i la pasió que ens empeny a fer allo imposible que només entenen els romantics que lluiten per guerres imposibles de conquerir, l´amor a la muntanya, l´amor a la lluita personal sense treva, avui soc més gran que ahir, potser menys que demà.

Com t´agraeixo, Alpamayo, que m´hagis deixa´t descobrir els teus dominis, sento la teva força i el teu poder, m´has fet venir desde la meva ciutat que tan estimo per poder omplir el meu cor amb la teva bellesa imposible d´escriure en mil-lenis de paraules captivadores dels somnis d´un altre món paralel a la meva realitat diaria.

Avui sento, asegut i escrivint aquestes paraules com s´esgarrifa la meva ànima amb el teu record….

Ens retrobem al camp base amb l´amic costariqueny, esta feliç, potser es el reflexe de la nostre imatge, baixem cansats, feliços, hem guanyat el nostre troset de gloria eterna. Volem descansar, però no podem, estem molt excitats de l´experiencia viscuda. Anem a dormir, a somiar més, …

Al dia seguent desmuntem tot i comencem a baixar per l´ ample vall que ens conduira cap a la vall principal que ens portara cap al punt d´inici, Cashapampa.

Sembla que han pasat molts dies desde que vam començar a ficar-nos a dintre dels misteris de l´Alpamayo. Fem les cerveses de la victoria, li torno a donar les gracies al gegant timid per últim cop per oferir-me la seva conquesta, la nostra conquesta. Tornem a casa, tornem a Huaraz.

Aseguts i estirats a la furgoneta que ens baixa, mirant per la finestra la carretera polsegosa, amb ganes de retrobar-nos amb els éssers estimats de l´aventura, penso… com deuen estar els altres somiadors de la muntanya. Quines aventures ens donaran a coneixer, que hauran fet sense nosaltres… vui coneixer les seves conquestes a la Cordillera Blanca, ja que l´Alpamayo només es un racó meravellós d´aquesta cordillera que convida a volar amb l´anima.

Els meus companys han voltat pel Pisco, el Chopicalqui, el Huascaran…. I tans pics que ja ni recordo el nom, plens de llegendes d´altres epoques que no vaig viure. Tots portem el nostre botzi de gloria alpina dintre nostre, hem triomfat tots, ho veig a les seves cares¡¡¡¡¡ Felicitats a tots.

 

Vui dedicar aquesta conquesta, després de cinc mesos, a tota la cordada que vam anar a conquerir la Cordillera Blanca: Isrra, Montse, Oriol, X. Serrallonga, Anna, Nuria Perapoch, Nuria Diez i Norbert.

També als guies de Nuestra Montaña, Octavio, Alberto Hung, Oscar, Ñosy, els seus cuiners, amb qui sense dubte no hauriem pogut aconseguir el somni i Gina i Sergio de l´agencia. I per suposat també li vui dedicar a aquelles persones que van voler venir i no van poder i que algún dia, alguna d´elles, en altres somnis, em va estimar.

 

Gracies a tot@s 

 

Alpamayo, 11 al 16 d´Agost 2011. Crónica escrita del 5 al 11 de Desembre 2011 després de quatre dies sense parar de nevar a Tignes.




Añadir nuevo comentario
Usuario de Madteam.net No usuario




Vista Previa



 

 
MadTeam.net | Suscribirte a este blog | Creative Commons License Blog bajo licencia de Creative Commons. | compartir este enlace en Facebook